Són les set del matí i la nit encara s’arrossega per les Rambles. Cinc prostitutes la fan petar davant de la parada de metro de Liceu; el proxeneta les vigila amagant el cap rere la farola. Dos guiris matiners amb barret de palla i xiruques es passegen per la coca central, embadocats. Tots els locals són tancats, i al Mercat de la Boqueria descarreguen gènere. Sols es pot esmorzar o prendre cafè en els hotels, on s’enceta un tímid moviment. Si no fos per les mirades suspectes d’uns quants perdularis, segurament seria el millor moment del dia per sortir a ramblejar, un verb que en aquesta part de la ciutat sembla que es conjugui, si més no en català, en passat. Els més agosarats escuren la festa a pocs metres d’una ambulància. Cares de ressaca incipient als bancs individuals de Canaletes i últims intents d’arrambar-se amb qui sigui, de no tornar sols al llit. Mans al cul, morreig apassionat contra la persiana d’un establiment de menjar ràpid. Una vigilant de seguretat i una dona de la neteja pugen cap a plaça Catalunya totalment alienes a l’espectacle. La nit ensopega amb el dia, però el dia mira cap a una altra banda.
Al Bar Zurich un tallat i un cigaló costen 5,85 euros. Un parell de taules enllà, un asiàtic tanca els ulls com un cap del Plensa mentre devora dos entrepans de mitja barra i un tall de pastís i s’empassa dos cafès llargs. Les Rambles, amb els ulls lleganyosos, no comencen a despertar-se fins a dos quarts de nou, quan la fressa de les maletes es barreja amb les gambades dels corredors i els taxis conflueixen en massa a plaça Catalunya. Segons el cambrer, els dies laborables ve gent gran «dels temps de l’antic Zurich» —«la vella guàrdia», en diu—, però avui, sent dissabte, dubta que s’hi deixin caure. Un nen amb la pell de gamba blanca llueix simultàniament una samarreta del Reial Madrid i una gorra del Barça; combinacions antitètiques reservades als turistes, que van apareixent amb comptagotes, en una invasió cada cop menys subtil. Segons l’Observatori de Turisme de Barcelona (2023), un 81,4% dels visitants de la ciutat passen per aquí; més, fins i tot, que per la Sagrada Família (78,6%) o el Park Güell (55,1%).
La primera lliçó que es podria aprendre, quan els quioscos sense diaris de les Rambles alcen la persiana, és que si s’anuncia food renuncia a ser local. De fet, local gourmet food significa, en aquests establiments, sucs de pinya, mango, papaia i coco. Al Mercat de la Boqueria se n’hi troben a cabassos, així com spanish ham, spicy chicken, oysters, paellas i empanadas. Els textos de la majoria de paradetes es presenten en un bilingüisme d’escola privada. «Vigile sus pertenencias». «Keep an eye on your belongings». A la pollastreria, una senyora gran reconeix que prefereix «el mercat d’abans» i que ara s’ha convertit «en un passeig sense veïns». El botiguer assisteix a la conversa amb una desgana ostensible. «A mi no em sembla ni bé ni malament, la gent ha d’omplir el calaix», respon. A l’aparador hi ha escampat uns papers plastificats que intenten evitar que els turistes fotografiïn els pits i les cuixes de pollastre. «Ve gent amb molt poca cultura i se sorprenen de coses normals», assegura. No gaire enllà, enxampem un altre asiàtic gravant un lluç amb el mòbil. A la plaça de sant Josep, una gavina endrapa una focaccia.
El responsable de seguretat de la Boqueria, el Gabriel, no perd de vista el formigueig constant de gent. Li fa molta gràcia que tants turistes no s’adonin que l’escut de la ciutat està coronat per un rat-penat. Robust, de veu greu, per a ell la feina de vigilant del mercat no és «ni tranquil·la ni feixuga». La pitjor hora, afirma, arriba cap a les 12 del migdia. Sobre els clients, no gosa caure en generalitzacions: «La majoria es comporten. N’hi ha que es pensen que són en un bufet lliure i volen que els donin de tastar per la gorra, però bé, hi ha de tot». Des de fa 14 anys aquest sabadellenc ronda pels encontorns de la plaça porxada, on ha forjat amistats que sempre l’acompanyaran: «Amb el Juanito del Bar Pinotxo, per exemple, ens estimàvem molt. Era molt bona persona. Em va regalar la torxa olímpica de Barcelona 92 que ell havia portat per les Rambles». La guarda al menjador de casa com un tresor.
A les 9.21 hores tres xavals xuclen uns Aperol spritz amb canyeta. A la terrassa de la Bodega de Las Ramblas les ampolles buides de Hendrick’s serveixen com a torretes d’unes roses vermelles de plàstic. Quatre anglesos hi beuen sangria en unes copes baló. Al seu darrere, en un cartell, un fotograma del Di Caprio d’El Gran Gatsby brinda per ells i per tothom qui el miri —suposem que amb predilecció per les menors de 25 anys—. Just en el mateix tram, dues brossaires s’afanyen a buidar les papereres arrebossades de deixalles. Què és el que més hi recolliu?, els preguntem. Una ens diu que ampolles de whisky, llaunes de cervesa i condons usats; l’altra ens parla d’uns globus d’òxid nitrós que els turistes inhalen, i que són coneguts com el gas del riure. Se’n van de seguida, no tenen temps per a entrevistes. Les lletres publicitàries de les marques de les càmeres fotogràfiques que es despatxaven a Casa Arpí (1944-2015), inscrites a la paret, es resisteixen a desaparèixer del tot sota l’imperi dels kebabs. El Teatre Principal, tan desarranjat, fa pena.
En una botiga de souvenirs abunden les samarretes blanques amb un cor vermell al centre. Els lemes que incorporen semblen extrets d’una pàgina p*rno: I love milfs, I love dilfs, I love sugar daddy, I love big boobs, I love latinas, I love my boyfriend, I love my girlfriend, I love doggystyle, I love blowj*b, I love slu*ts, I love threesome, I love 69, I love big asses, I love puss*, I love tequila, I love vodka, I love group sex, I love p*rn, I love Barcelona. Fins I tot I love sushi fa referència a pràctiques sexuals. El venedor confirma que els compradors més fidels d’aquest producte són els anglesos. «Estan sonats», conclou. Marca Barcelona: sexe, drogues i folklore espanyol. Entre els objectes més sol·licitats, els toros de trencadís gaudinià competeixen amb les sevillanes i els imants de paella, però també amb les samarretes de Pablo Escobar i d’Alicia en el país de les meravelles esnifant cocaïna i els grinders de marihuana. La quota de catalanitat turística hi està representada per les figures d’uns caganers minúsculs de 3,99 euros: Gaudí, Putin, El Quixot —hauran pensat en l’Institut Nova Història?—, el Che Guevara i El Pensador de Rodin. Les estelades són al costat de l’extintor, en un racó, diguem-ne… exiliades.
A tocar de l’Elisava, un negre de rastes abotifarrades dorm estirat de bocaterrosa amb una respiració dèbil. Sembla mort. De la butxaca del pantaló li sobresurten el mòbil i un parell de carteres que es podrien sostreure amb facilitat. Una família de turistes passa per davant seu: el pare i la mare aparten la mirada, però les filles, dues nenes rosses, no imiten el gest encobridor dels progenitors. Una veïna de la plaça George Orwell, l’Adriana Salas, és qui s’atura i telefona al 112. Prové de Huelva però fa anys que viu a Barcelona. Amb el seu xicot busquen algun pis a la venda: «Hipotecar-nos no era la nostra prioritat vital, però ens sembla l’única manera d’aconseguir que no ens facin fora de casa». A l’edifici on es troben hi ha un narcopis en funcionament. «És una putada, però també és el que ens permet de viure aquí a prop, perquè és molt barat i ningú no hi vol anar a parar». Marxar-ne tampoc no resulta fàcil: a davant de la Boqueria es ven un pis de dues habitacions, però per 790.000 euros. Després de vint minuts de conversa, deixem l’Adriana pendent que arribin els sanitaris, que al final, i a desgrat seu, seran policies. Quan li expliquem que no som turistes sinó que ens hem disfressat com a tals per escriure una crònica gonzo de les Rambles ens adverteix: «Per a l’experiència completa us falta una dona». A nosaltres, a diferència d’ella, els relacions públiques dels restaurants no ens xiularan ni ens amollaran comentaris sobre els nostres cossos.
La calor d’un 10 d’agost xafogós s’intensifica. A les 10.22h un vianant ens respon «de res» quan li agraïm que ens cedeixi el pas en una zona en obres. És la primera interacció —i l’última, fins a les vuit del vespre— en què sentirem parlar català. En un quiosc tancat, davant del Centre d’Arts Santa Mònica, una pintada reclama que els turistes se’n vagin a casa seva. Em venen a la memòria, llavors, les manifestants de les pistoletes d’aigua i dues citacions: una primera de Foster Wallace (fer de turista «implica imposar-se sobre llocs que en tots els sentit* menys l’econòmic serien millors i més reals si tu no hi fossis»), i una segona que em va ensenyar fa anys un amic («El turista sempre és l’altre»). Rambles amunt, un guitarrista passa la gorra —i el datàfon— i dos restauradors es discuteixen per delimitar la frontera, la línia imaginària en què cadascú pot moure’s per captar clients. Ens aproximem al pic de la jornada, als minuts de màxima competència.
Cap al migdia prenem lloc a la terrassa d’un històric, el Cafè de l’Òpera. Inaugurat com a tal el 1929, la decoració de finals de XIX de l’interior no concorda amb les estovalles enganxifoses i la carta de plàstic on el menjar no sedueix ni per la imatge promocional. El cambrer intenta prendre’ns el pèl quan li demanem una sangria petita i ell entén, esclar, «the big one», que val 20 euros, el doble. L’hi insistim. El guiri de la taula del costat demostra, cofoi, com de gran és la seva gerra de cervesa. Després de vint-i-cinc minuts la paella aigualida compareix a taula, acabada de descongelar, acompanyada de pèsols, xiclet de sípia i dos tristos muscles. Era previsible: no és una menja pensada per als connacionals, però per 15 euros fa el fet turístic, si més no entre els menys exigents. Cal tenir en compte que el turista, transport i allotjament a banda, es gastarà uns 91,7 euros al dia de mitjana (Observatori de Turisme de Barcelona, 2023).
A partir de la una les Rambles s’agiten, esdevenen un perpetu fluir de gent, una riera d’1,2 quilòmetres desbocada, un torrent de potencials consumidors. Segons l’informe Percepció del turisme a Barcelona 2023, de l’Ajuntament de Barcelona, hi circulen fins a 250.000 visitants al dia, uns 91 milions a l’any. La professó de mitjons llargs i xancletes, de camises florejades i samarretes del Barça s’atura religiosament cada cop que brolla un espectacle de carrer al mig del passeig. En un parell de minuts, el futbolista malabarista concentra fins a cinquanta persones en semicercle. Tothom l’aplaudeix. En un dia bo pot arreplegar uns 80 euros. Els clients més generosos d’aquest colombià talentós tornen a ser els anglesos. «Són uns bojos del futbol», afirma. Ha esclatat l’hora dels acròbates, dels venedors ambulants de polseres i dels d’aquells tubs negres que et modifiquen la veu i la converteixen en un succedani barat del xiulet de les xirigotes. Enlloc de com a rambla, les Rambles s’exhibeixen sobretot com una terrassa de bar allargassada amb uns metres de marge on el basar i el teatre de varietats més tronats es confonen.
Barcelona no és només una ciutat de misèries inadvertides; n’hi ha que s’esforcen a fer-les notar i se’n surten. Aquí la pobresa flagrant coexisteix amb la despesa guiri, i a voltes es turisfica. A les Rambles es mobilitza un sector de rodamons que es parctematitza, que s’adapta al medi per tal de cridar l’atenció dels vianants i dinamitzar el dring de les monedes. El millor exemple d’aquesta manera d’actuar el representen uns nois hippies que brutegen i que demanen caritat amb tres cartonets on es pot llegir: weed, food i more weed. Tria la seva aventura.
És l’hora del cafè, però a la botiga oficial del Reial Madrid no hi cap ni una agulla. La planta baixa està presidida per una maqueta de l’estadi Santiago Bernabéu que dona la benvinguda als visitants. Al fons, Vinicius petoneja l’escut madridista, i a les escales Figo celebra un gol amb aquella cara d’amargat. Li demanem xifres de vendes al depenent: «Exagerao». Assedegats d’una major precisió, ens facilita, a l’atzar, els números d’una jornada laboral del mes d’agost: 644 articles (més de 200 samarretes), uns 20.000 euros de facturació. Es demostra així que la llei de l’oferta i la demanda, fomentada pel desarrelament de la massa turística, supera rivalitats històriques i delimitacions geogràfiques. A fora, onze manters amb les cordes agafades restitueixen el predomini blaugrana amb samarretes falses de Lamine Yamal. Als quioscos es troben tan poques bufandes de l’Espanyol com d’altres equips com l’Atlètic de Madrid o el València.
Falten deu minuts per a les cinc de la tarda. En aquesta hora d’engonals escaldades, l’afluència de gent pel carrer es relaxa. Un home extravertit promet entrada al Museu Eròtic de Barcelona per 11 euros per persona amb copa de cava inclosa. La noia de dins el contradiu i en cobra 11 sense la copa de cava. Les escales estretes, amb les parets d’un blanc que griseja, semblen les d’un prostíbul. Una titola morena gegant és cavalcada pels turistes, que s’hi fotografien. N’hi ha de francesos, alemanys i japonesos, així com un grup nombrós d’italianes amb un interès especial per la sala dels rècords mundials. La calor a dins el local és asfixiant. El desori de pis reconvertit en museu no es dissimula gaire, i els aires condicionats s’hi reparteixen amb desigualtat. Tant hi fa. Després de penetrar dues cortines en forma de vulva, en un dels balcons, al fons, la Marilyn saluda els vianants de les Rambles. Balla al ritme de Rosalía, «Despechá». S’acaba la cançó i la música s’interromp pels anuncis; no ha contractat l’Spotify Premium. Té la mirada perduda, costa que s’adoni de la nostra presència. Ella és la cinquena Marilyn de l’equip, la del sud d’Itàlia, la morena, la «Marilyn bronzejada». Diu que no es cansa d’estar al balcó, que el ventilador que li alça les faldilles la refresca. El més important, a parer seu, és el contacte visual amb els transeünts. «N’hi ha que són estúpids, desagradables, pervertit*. Res que no em passi quan camino pel carrer de nit», explica. Entre màquines sexuals, litografies eròtiques d’Eusebi Planas i pel·lícules d’Alfons XIII, el museu també exposa un llibre de de visites on la gent desfoga els ànims i els secrets: «We love anal in Australia», «We’re all horny dogs» o un romàntic «Karim, te extraño». No hi manquen les tradicionals i llamineres titoles, dibuixades amb bolígraf, que vessen gotetes.
A l’altura de la Rambla de Santa Mònica es desplega una filera de caricaturistes amb preus que oscil·len entre els 10 euros i els 20 euros. També s’hi planten, al vespre, dues estàtues humanes i una dona africana que fa trenes. A la Rambla de Sant Josep, tram més populós, moltes floristeries segueixen obertes; no pas la Carolina, tancada per vacances. Casa Beethoven, amarada d’olor de vell, de papers esgrogueïts, i amb carpetes salmó de caramelles, havaneres, sardanes i nadales, s’erigeix com una espècie en perill d’extinció, com un reducte indígena, com una escalivada enmig de tanta buidor cosmopolita. El propietari, Jaume Doncos, parla de la història de la botiga en termes de resistència: «Des de 1880 hem superat dues guerres mundials, la guerra civil, la postguerra i molts canvis tecnològics. Has de pensar que les partitures s’importaven d’Alemanya i els Estats Units. La meva família s’hi dedica des del 1915, quan l’oncle Jordà, amb bon criteri, va batejar el comerç amb el nom de Beethoven». En les darreres dècades, s’ha adequat als forans amb una selecció de llibres en anglès, perquè sap on és i no s’hi val a badar, però no ha renunciat al caràcter propi. Compta amb 70.000 títols i un arxiu de 30.000 partitures, i per a ell «és una joia que algú vingui amb una petició concreta i hàgim de rebuscar». Des d’aquest taulell de fusta se li han atansat Daniel Baremboim, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Victòria dels Àngels, Gustavo Dudamel, Alícia de Larrocha, Frederic Mompou, Tito Puente, Jordi Savall i Chucho Valdés, entre d’altres. Per a ell, violoncel·lista, en la diversitat del gust, en l’obertura estètica, hi ha un al·licient d’aprenentatge. «En 44 anys fent aquesta feina he descobert compositors com Szymanowski però també la Dua Lipa; cada música té el seu moment». Sota el rigor expressiu del bust de Beethoven confessa que l’any 1998 li van oferir un salari de 400.000 pessetes a canvi de llogar el local, però que l’operació li va semblar tèrbola. «No ens vam doblegar ni ens doblegarem», avança. Pel que fa a les Rambles, creu que han perdut «la personalitat»: «Et sents de fora a casa. Ja no sé ni qui hi ha a la cantonada. Abans, al número 129, hi teníem el Musical Emporium, però els van incrementar el lloguer de 1.800 a 15.000 euros al mes i ara és una casa de canvi. Ens expulsen, directament. Aviat haurem de deixar de dir-ne la Rambla de les Flors, perquè sense veïns no en caldran». Tem que amb la reforma de les Rambles tallin el carrer i el negoci se’n ressenti. Però, sobretot, té clares les prioritats: «Aquesta reforma urbanística està molt bé, però encara és més important que s’emportin els pixats i la delinqüència».
El dia fa baixada. A la cantonada amb el carrer Tallers, al clàssic Boada’s, malgrat que s’hi brindi amb l’expressió cheers no s’hi pot entrar amb xancletes. Als quioscos, turistes que s’enduen torrons. El número de manters es multiplica, i un mexicà diu als seus acompanyants: «Encara no he sentit ningú parlant català». Nosaltres, pràcticament, tampoc. Un home pinta quadres amb esprai; la segona tanda d’espectacles al carrer ha començat. Els tubs grisos horripilants donen pas a uns objectes que es disparen cap amunt estirant una corda, i que arriben fins a l’altura de les copes dels plàtans. Quan cauen, obren les ales com un ventilador i perden embranzida. Amb la foscor, a les terrasses tothom beu «xaropets de colors», com a la cançó de Quimi Portet. A dos quarts d’onze de la nit les prostitutes, cenyides, ja s’insinuen. Una mamada: 20 euros, bitllet blau ceruli, com un retrat. Més tard sortiran també els proveïdors d’aquella cèlebre llista ascendent de drogues repetida com una oració: «Cerveza beer, marihuana, hachís, coca, speed…».
Escapem de l’ambient cràpula endinsant-nos en un pub. «What do you think about Barcelona?». La pregunta, adreçada al jove blanc del costat, destapa la caixa dels trons. El noruec acaba pagant-nos una pinta perquè se sent culpable pels efectes del turisme i dels expats com ell a la ciutat. Se’n disculpa. Es disculpa també per no saber parlar castellà tot i haver viscut mig any entre Catalunya i Andalusia. I ens convida. Ens convida a una cervesa. Ens convida a dues cerveses. Ens convida a tres, a quatre cerveses. I la nit s’emboira, i es desvaga. I el recompte de cerveses es perd pel camí, com la tasca periodística. I ens escapem del noruec, de qui comprenem una de cada cinc paraules en anglès. Un, dos, tres, botifarra de pagès. A la part nocturna de la llibreta ja hi ha més gargots que frases intel·ligibles. Mirem de reconstruir, abans que se’ns oblidi, la conversa amb sis brossaires que a les dotze es cruspien a l’aire lliure hamburgueses i gelats abans d’iniciar la ronda de neteja: «Sí, sí que guarden les llaunes de cervesa a les clavegueres». «Al meu encarregat uns borratxos quasi l’estomaquen». «A les cantonades i als carrers adjacents és on es produeixen més merders». «L’altre dia n’hi havia un cagant-hi». «Cada puta nit així». Una nit que està a punt de retrobar-se, inexorablement, amb el dia. Es creuaran i cadascú farà el seu paper. I així cada nit, cada dia.
